Barcelona ’92, molt més que uns Jocs

Andrea Pala
1. de desembre 2017
La Torre Mapfre i l'Hotel Arts en construcció, 1991. Font: Tempus Fugit Visual Projects

2017 ha estat un any important per a la ciutat de Barcelona, que ha celebrat el 25 aniversari de les Olimpíades de 1992, els Jocs que “van posar la ciutat catalana al mapa”.

Els Jocs Olímpics van significar un canvi radical de la ciutat de Barcelona, que va saber aprofitar aquesta oportunitat per dur a terme una gran transformació urbanística. De fet, va ser el pretext per executar, en un breu període de temps, tots els projectes pendents per a la seva “reconstrucció”. Es va treballar per resoldre els problemes reals de la ciutat enlloc de procedir amb el tipus d'estratègia especulativa que desafortunadament ha caracteritzat molts altres Jocs.

Les dues Exposicions Universals que es van celebrar a Barcelona, al 1888 i al 1929, van adoptar el mateix camí: projectar les instal·lacions i les infraestructures en funció d'un programa d'actuació urbanístic, capaç de fer front a les mancances de la ciutat i de promoure unes transformacions pensades de cara al futur. Barcelona, en vista d'aquest nou gran esdeveniment, tenia l'obligació i la responsabilitat de continuar actuant per al futur proper més que per al present.

Exposició Internacional 1929 en obres. Març 1928. Cortesia: Barcelona Desapareguda

L'èxit d'aquesta ciutat i del seu model urbanístic està assentat en la seva visió projectada cap al futur. De fet, les condicions per a la transformació de la Barcelona del 1992 comencen a plantejar-se en 1976, durant el breu mandat de l'alcalde Josep Maria Socías Humbert i el seu delegat d'Urbanisme, Joan Antoni Solans. Els dos van dur a terme una política urbanística que consistia a adquirir terrens com a patrimoni municipal, preservant-los de possibles especulacions i reservant-los per al futur. Socías i Solans eren conscients que aquell Ajuntament no tenia recursos, però estaven convençuts que aquella reserva de terrenys i propietats podrien ser útils per a la reconstrucció de Barcelona.

La transformació va començar a partir de 1979, després de l'arribada al poder del Partit Socialista de Catalunya, amb l'alcalde Narcís Serra i l'arquitecte Oriol Bohigas com a delegat d'Urbanisme. Aquest últim va ser el promotor de la reconstrucció. La seva estratègia inicial es basava en intervencions puntuals dirigides als espais públics més significatius de la ciutat (places, jardins i carrers), seguint les directives del Pla General Metropolità de 1976. Des del primer moment es va descartar la possibilitat de revisar el Pla. Segons Bohigas el tema prioritari ja no era l'expansió sinó la reconstrucció. Calia començar a actuar en el camp físic de la realitat, enlloc de revisar hipòtesis sobre un plànol de paper.

Finalment l'adjudicació de Barcelona com a seu olímpica en 1986, va determinar el canvi d'escala de les intervencions. Si fins a aquell moment s'havia treballat a l'escala de barri, ara la imminència dels Jocs requerien aplicar el mètode urbanístic a una escala més àmplia, estesa a tota la ciutat. El caràcter extraordinari d'aquest esdeveniment va impulsar notablement les operacions de transformació, permetent a la ciutat apostar per projectes més ambiciosos. Mentrestant, l'alcalde Narcís Serra va ser substituït per Pascual Maragall (1983), i Oriol Bohigas es va convertir en regidor del seu govern (1984).

17 d'octubre de 1986, Plaza de Catalunya al moment en què Barcelona és proclamada seu dels Jocs Olímpics. Font: El País

A diferència d'altres ciutats triades com a seu dels Jocs Olímpics, Barcelona va descartar la possibilitat d'estendre els seus límits. Va optar amb decisió per intervenir sobre l'existent, a través d'un projecte de renovació urbana que preveia la implementació de les noves estructures esportives. Un dels punts a resoldre va ser millorar el sistema general de les infraestructures: es va racionalitzar el sistema ferroviari permetent alliberar sòl públic per a la construcció de nous espais urbans, i es va ampliar el sistema de drenatge i evacuació de les aigües pluvials i residuals. A més, va ser necessària una operació substancial sobre el sistema viari amb la construcció del cinturó de rondes, que va servir per connectar les àrees olímpiques i millorar la fluïdesa del trànsit urbà.

Es van triar quatre grans àrees olímpiques: Montjuïc, Diagonal, Vall d’Hebron i Poblenou que, situades en punts estratègics de la ciutat, formaven un quadrat unit per les noves rondes i redefinien el centre de la ciutat. Eren zones “perifèriques” de Barcelona que vivien una situació crítica de marginació, causada sobretot per problemes d'accessibilitat. La seva transformació va produir una regeneració de l'entorn per efecte d'osmosi, garantint una major continuïtat urbana amb les zones més consolidades de la ciutat.

Les quatre àrees olímpiques i el cinturó de rondes. Fotografia aèria de Barcelona, IGN (Institut Geogràfic Nacional)

Àrea de Montjuïc

La muntanya del Montjuïc va ser l'escenari central dels Jocs Olímpics de 1992, aquí es van construir les principals instal·lacions esportives. Malgrat la imponent obra constituïda per l'Anell Olímpic, que porta la signatura d'importants arquitectes, la transformació més significativa està en les obres d'urbanització del parc. L'Exposició Universal de 1929 havia donat inici a una requalificació, sense aconseguir abastar l'àrea sencera. Amb les Olimpíades a la vista, es va treballar per millorar la relació entre el parc i la ciutat. Es van reformar els accessos en els diferents punts de frontera entre la trama edificada i l'espai lliure, es van urbanitzar nous vials interiors i es va construir un sistema d'escales mecàniques per fer front al desnivell morfològic de la muntanya.

Barcelona, Àrea olímpica de Montjuïc. IGN (Institut Geogràfic Nacional)
Barcelona, Àrea olímpica de Montjuïc. IGN (Institut Geogràfic Nacional)

Àrea de la Diagonal

L'àrea olímpica de la Diagonal s'articulava en el final oest de la gran Avinguda, en el límit municipal que uneix Barcelona amb L’Hospitalet. Aquesta zona allotjava una gran concentració d'equipaments esportius, destinats a ser reformats i reutilitzats per als Jocs. El seu principal problema era l'absència total d'urbanització que es va decidir solucionar amb el projecte d'una nova xarxa viària. L'objectiu era donar un sentit a totes les peces presents a través de la reorganització dels elements que estructuren el teixit urbà: espais públics i carrers.

Barcelona, Àrea olímpica de la Diagonal. IGN (Institut Geogràfic Nacional)
Barcelona, Àrea olímpica de la Diagonal. IGN (Institut Geogràfic Nacional)

Àrea de Vall d’Hebron

Aquest àrea olímpica va ser concebuda com un gran parc que volia fer front a la falta d'equipaments i espais lliures d'aquesta zona de la ciutat. La Vall d’Hebron estava formada per barris que es van constituir a través d'un “urbanisme de juxtaposició”, el que va provocar la desconnexió i l'aïllament respecte a la resta de la ciutat. El cobriment de la Ronda de Dalt hauria servit per solucionar el problema però, en canvi, va acabar partint la zona en dues, provocant una forta oposició veïnal. La ferida encara segueix oberta.

Barcelona, Àrea olímpica de Vall d’Hebron. IGN (Institut Geogràfic Nacional)
Barcelona, Àrea olímpica de Vall d’Hebron. IGN (Institut Geogràfic Nacional)

Àrea de Poblenou

El projecte d'aquest àrea va ser segurament el més important dels quatre perquè va permetre a la ciutat de Barcelona apropiar-se una altra vegada del seu litoral. De fet, solament el barri de la Barceloneta treia el cap tímidament al mar, la resta del litoral estava separat de la trama urbana per la via del tren i la presència d'indústries en general obsoletes. Les platges eren pràcticament inexistents i la ciutat vivia literalment d'esquena al mar. El treball de regeneració de la costa va ser sorprenent, va permetre guanyar aproximadament sis quilòmetres de platges i un dels més famosos passejos marítims del món. A més va portar a la construcció de la Vila Olímpica, un barri creat des de zero que ha aconseguit integrar-se bé en l'entorn sense degenerar en un espai de pobresa i marginació.
 

Barcelona, Àrea olímpica de Poblenou. IGN (Institut Geogràfic Nacional)
Barcelona, Àrea olímpica de Poblenou. IGN (Institut Geogràfic Nacional)

No hi ha dubte que els Jocs Olímpics del 1992 van ser una gran oportunitat que Barcelona va saber aprofitar amb sensatesa, aconseguint la seva re-definició. A pesar que moltes coses havien pogut fer-se de manera diferent, i que avui dia alguns dels equipaments pateixen períodes de crisis, el balanç segueix sent positiu. Barcelona continua creixent i la seva gana d'experimentar no s'ha afeblit.

Altres articles d'aquesta categoria