Xavier Bustos

Un panorama sobre les institucions i iniciatives culturals que expliquen el debat cultural a Catalunya sobre l’arquitectura.

16. octubre 2015
Cities Connection Project míting en Santa Monica (Foto: Adrián Pedrazas)
Per analitzar què és el que defineix l'arquitectura distintiva de Barcelona i el territori català, Xavier Bustos presenta tres instantànies en tres categories de la producció arquitectònica: l'educació, iniciatives culturals i premis.
Reconèixer els trets característics que ens aproximin a una idea del que és l’Arquitectura Catalana no sembla un exercici fàcil. Segurament, el primer que cal preguntar-se és si existeixen aquests trets comuns que vinculen una manera específica de fer arquitectura amb un territori concret com és el nostre.
 
Però potser és més interessant fer una radiografia de l’arquitectura catalana des de diferents aproximacions, amb una doble lectura local i global, que ens donarà visions diverses i punts de vista complexos i ens portarà a una resposta (o no) a la qüestió plantejada.
 
En qualsevol dels casos, cal tenir present que l’arquitectura és una pràctica complexa que s’inicia en els anys de formació a les escoles d’arquitectura, i ja a la vida professional, està molt lligada al lloc on s’hi treballa però també molt marcada per les referències externes. I per tant no podrem tenir una visió global del que és l’arquitectura catalana, en l’actualitat, sense atendre a aquesta complexitat. 
 
Una de les proves d’aquesta complexitat que es dona a Catalunya és la transversalitat existent entre la docència (escoles d’arquitectura amb diferents programes d’estudis i diversitat d’unitats docents), les interessants iniciatives culturals que difonen els valors de l’arquitectura de qualitat (públiques, privades o mixtes), i una gran quantitat de premis i reconeixements molt consolidats que acosten la bona arquitectura al públic general (que van des de l’àmbit comarcal fins a l’internacional).

És en aquest sentit i atenent a aquesta gran complexitat, que es podria “radiografiar” el moment actual de l’arquitectura catalana des d’aquestes diferents perspectives que apunto i que intento desenvolupar a continuació per arribar a una idea general.
 

EDUCACIÓ

Si atenem al panorama docent, veiem que a un territori com el de Catalunya, amb una població aproximada de set milions d’habitants, tenim vuit escoles d’arquitectura en funcionament, entre públiques i privades (ETSAB, ETSALS, ESARQ i IAAC a Barcelona, ETSAV a Sant Cugat, ETSALS a Tarragona, URV a Reus i UDG a Girona). El que m’interessa destacar d’aquesta àmplia oferta (segurament excessiva per la demanda existent) és el fet que les diferents escoles d’arquitectura, mitjançant els seus plans d’estudis i les especificitats d’algunes de les seves unitats docents, fan que el panorama que es troba l’estudiant sigui divers i que sorgeixin iniciatives transversals molt interessants, de les que en destacaria tres en concret, que diuen molt en favor dels futurs professionals de l’arquitectura: 
Projecte RESSÓ (ETSAV) (Photo: Andrés Flajszer)
La primera és la proposta per al concurs internacional Solar Decathlon, que aconsegueix que més de quaranta estudiants d’una escola d’arquitectura (ETSAV) treballin plegats (projecte Ressò en la darrera edició celebrada a París) amb l’objectiu de construir un “habitacle sostenible” fent un exercici excepcional d’aprofitament de les energies sostenibles i d’uns recursos econòmics molt limitats, competint i compartint al mateix temps amb altres escoles de tot el món, i amb uns resultats realment espectaculars, any rera any.
 
Arquitectes de Capçalera (ETSAB)
La segona iniciativa que vull destacar és Arquitectes de Capçalera, que proposa la relació directa entre un grup d’estudiants entusiastes (ETSAB) amb els habitants reals de la ciutat, amb les seves dificultats a l’entorn que habiten i a qui poden ajudar aportant diferents solucions. Una oficina d’atenció ciutadana atesa per “futurs arquitectes” fomenta la relació professional entre estudiants d’arquitectura i ciutadans que necessiten la seva ajuda.
Projecte CTPA (Foto: Lafotografica)
La tercera és una experiència transversal anomenada Confederació de Tallers de Projectes d’Arquitectura entre les escoles de Barcelona i Tarragona (ETSAB, ETSAV, ETSALS BCN-TGN, ESARQ i IAAC), on al voltant de tres-cents estudiants de projectes han treballat conjuntament al llarg d’un curs sobre la problemàtica absolutament vigent de l’habitatge (d’emergència) a Ciutat Meridiana i Torre Baró, que ha donat lloc a un recull de minipublicacions de les diferents propostes fetes pels estudiants, i l’edició d’un glossari que recull els conceptes més importants que cal conèixer quan es parla d’habitatge social.

INICIATIVES CULTURALS

Si atenem a les iniciatives culturals, una altra “radiografia” del que està passant és el que se’ns mostra en tres exposicions col·lectives sobre arquitectes catalans, que entenc com a oposades en la seva concepció curatorial i amb visions antagòniques i, per tant, complementàries.
 
Exposició Grafting Architecture a la Biennal de Venècia 2014 (Photo: John Hill/World-Architects)
La primera sería la proposta del pavelló de l’arquitectura catalana a la Biennal d’Arquitectura de Venècia (Eventi Collateralli), que a la darrera edició va presentar, sota el lema Arquitectures Empeltades i la capacitat de dialogar amb les preexistències com a fil conductor, una àmplia selecció de projectes d’arquitectes de diferents generacions, amb el referent de Josep Maria Jujol i la reforma de la Casa Bofarull a l’orígen de la proposta curatorial.
Exposició Piso Piloto en el CCCB (Photo: Lafotografica)
La segona, l’exposició Piso Piloto (CCCB), on es mostren al voltant de quaranta projectes i iniciatives absolutament contemporànies des de diferents àmbits d’acció, amb implicació d’estudiants, professors, professionals, institucions, col·lectius i ciutadans, que intenten donar resposta als problemes de l’habitatge que estem patint en la nostra societat i, simultàniament, reformular els nous paràmetres de la professió de l’arquitecte.
Cities Connection Project míting en Santa Monica (Foto: Adrián Pedrazas)
La tercera sería Cities Connection Project, iniciativa que mitjançant exposicions temàtiques, connecta arquitectures de Barcelona amb la que es fa a d’altres ciutats i que en la seva tercera edició (COAC) mostrarà vint projectes d’habitatge social fets per arquitectes catalans joves i vint projectes d’habitatge cooperatiu fets per joves arquitectes de Zurich, amb una doble exposició a les dues ciutats i jornades de debat i intercanvi cultural i professional.
 

PREMIS

I finalment, si analitzem una altra perspectiva, o suma de perspectives, sería la que ens donen els premis d’arquitectura, molt consolidats en la nostra cultura, que van de l’àmbit més local com poden ser el premis comarcals que enfoquen en un territori acotat (Biennal Alejandro de la Sota a Tarragona, Mostra de les Terres de l’Ebre, Mostra de les Terres de Lleida, Mostra d’arquitectura del Maresme,  Premis de  les Comarques de Girona...), els premis d’àmbit peninsular on es contextualitza la selecció de projectes catalans en un àmbit més ampli (Premis FAD, Biennal Arquitectura Española...), o de caire internacional, on es presenten projectes de tota europa (UE Mies van der Rohe, Biennal Europea del Paisatge...). En aquest cas, tornem a fixar-nos en tres exemples significatius.
Biennal Alejandro de la Sota (Foto cortesia de Arxiu Demarcació deTarragona Col·legi d'Arquitectes de Catalunya)
En l’àmbit local podríem fixar-nos en la Biennal Alejandro de la Sota a Tarragona, que ens mostra l’arquitectura construïda a tota la província de Tarragona durant els darrers dos anys i que dona oportunitat a estudis poc coneguts de mostrar el seu treball, de gran qualitat, i que es materialitza en un catàleg i una exposició a la seu del COAC. I que juntament amb la resta de premis comarcals mencionats anteriorment, ofereix un panorama generós de l’arquitectura del conjunt del territori català.
Premis FAD
En l’àmbit peninsular, pensem en els Premis FAD d’Arquitectura i Interiorisme, que va néixer a Barcelona l’any 1958 i que han esdevingut al llarg dels anys un referent a la península Ibérica, amb un gran nombre d’obres presentades, i un jurat independent que selecciona els projectes finalistes, representant una bona mostra de la millor arquitectura acabada durant l’any anterior, dividida en cinc categoríes (Arquitectura, Interiorisme, Paisatge, Efímers i Internacional) i també de la millor arquitectura escrita, amb una sisena categoria de Pensament i Crítica. 
Exposició Premi EUMiesAward 2015 en BOZAR (Foto: Fred Guerdin)
En l’àmbit internacional pensem en els Premis EU Mies van der Rohe, que també es gestionen des de Barcelona, on es presenten multitud de projectes de tota Europa acabats en els darrers dos anys i que han generat un debat sobre la hipotètica reconeixibilitat de l’arquitectura europea enfront de la que es fa en d’altres continents, que ens torna a remetre a la qüestió que plantejava a l’inici d’aquest escrit. I que curiosament, en la darrera edició han guanyat dos equips d’arquitectes joves amb estudi a Barcelona, tant en la categoria principal com en la d’arquitecte emergent, amb dos projectes construïts a Szczecin (Polònia) i Cilleros (España), respectivament. 

CONCLUSIONS

Així doncs, repassant totes aquestes diferents visions del que podríem anomenar Arquitectura Catalana, des de la promoció pública o des d’iniciatives privades, des de la gran o petita escala, des de les escoles d’arquitectura o des de diferents unitats docents, des d’una exposició monogràfica o des d’una mostra coral de l’arquitectura d’un territori, veiem que l’arquitectura d’un lloc té diferents lectures i, en el cas de Catalunya, penso que la lectura més rica és la que suma totes les visions, com una realitat complexa, amb apartats connectats, amb diferents disciplines, amb un ampli ventall generacional, amb relacions no evidents, amb contextes culturals i econòmics diversos, que no t’ho mostren tot en una primera lectura, sinó que cal tornar-hi un cop i un altre.
 
I d’aquestes lectures i relectures jo en trec la conclusió que, malgrat la crisi econòmica que ha afectat d’una manera brutal el sector de l’arquitectura, amb una caiguda en picat del nivell productiu fins a mínims històrics, a Catalunya continúa existint un nivell de professionals molt alt i una base d’arquitectes joves, que neixen en un context molt complicat però que ja han començat a deixar la seva empremta.
 
Xavier Bustos Serrat es arquitecte, co-director de Cities Connection Project i professor de Projectes III a ETSALS Tarragona.

Fotògrafs: Andrés FlajszerLafotograficaPepo SeguraAdrián PedrazasFred Guerdin.


 

Proyecto destacado

Stefan Forster Architekten

Adickesallee

Otros artículos de esta categoría